Crònica d'un mes de confinament
El passat 13 de març Pedro Sánchez decretava 15 dies d'estat d'alarma. Una situació insòlita, ja que la mesura s'activava per frenar un virus que, fins feia ben pocs dies, era motiu de mofa i befa per part de bona part de tots nosaltres. Aquell dissabte tot va canviar, per bé que potser no érem conscients del que suposava un confinament.
Han passat quatre setmanes, un mes, dues pròrrogues de l'estat d'alarma i la vida ens ha canviat del tot. No cal ser naïf i creure que tot plegat ha arribat per quedar-se, que el cel serà sempre tan net com el veiem ara; que a les 20.00 h cada dia aplaudirem a la gent que, ja sigui des de la sanitat retallada o des de qualsevol altre àmbit treballen per tots nosaltres; que la solidaritat entre veïns i desconeguts es mantindrà quan tot plegat s'acabi. Alguna cosa quedarà...
Com també quedarà alguna cosa de les mesures que s'han pres des de les empreses. El teletreball, una utopia que només els combatius per aconseguir una racionalització dels horaris laborals es prenien de veres, podria ser un dels llegats d'aquests dies. Com també el sa costum de tosir al plec de colze, un fet que quan el presenciaves fa ben pocs mesos no deixava de sorprendre.
L'estat d'alarma, el confinament, han servit també per aprofitar les estones mortes, arreglar papers i armaris i cuinar més que mai. Fer yoga per internet o classes de dibuix. Consumir cultura d'una altra manera i obrint les portes a artistes que, d'altra manera, potser mai hauríem conegut. Alguna cosa quedarà de tot plegat. Evidentment. Com de ben segur que, en els propers dies i veient que la cosa pot continuar anant per llarg, encara haurem de canviar alguna de les maneres de fer d'aquestes primeres setmanes de confinament.
