Back to top

La vida és allò que passa entre assajos de teatre

Després de recórrer escenaris de tot l’Estat, l’obra 'Después del ensayo' d’Ingmar Bergman s’ha estrenat aquest divendres al Teatre Fortuny. Una reflexió autobiogràfica sobre la soledat del director de teatre i l’implacable pas del temps que porta al límit les emocions dels tres personatges que la conformen.
'Después del ensayo' d’Ingmar Bergman

Asseure’s sol davant l’escenari, submergir-se en el silenci del teatre buit i reflexionar sobre la feina. Això és el que li agradava fer al director suec Ingmar Bergman i el que retrata a l’obra “Después del ensayo”. Emilio Gutiérrez Caba protagonitza aquesta peça metateatral i, com un alter ego de Bergman, parla de la que sempre ha estat la seva relació amb els actors i, especialment, amb les actrius. "Aquests sentiments i aquestes petites o grans coses que passen a l'escenari, les podem sentir i al mateix temps dir-les als espectadors. És aquest un dels grans avantatges de 'Después del ensayo'. Mostra molt bé el món del teatre, però també el pas del temps, la senectut i les relacions humanes", expressa Caba.

Unes relacions humanes que es descriuen tempestuoses, entre un director teatral que ha arribat a la vellesa, una actriu de mitjana edat destruïda per l’alcohol i una altra actriu resplendent al debut de la seva carrera. Tots tres simbolitzen el pas del temps, despietat i inexorable, i que, per qüestions de guió, també reflecteix el moment vital dels propis protagonistes. "El pas del temps es pot interpretar quan a un ja li ha passat el temps. En aquest sentit, estic molt propera al personatge que interpreto, perquè ja he tingut un recorregut i puc parlar de segons quines coses. És molt gratificant poder parlar d'una cosa que ja has filtrat per la pròpia experiència", reflexiona Chusa Berbero, que dóna vida a l'actriu madura.

Amb les tres etapes reflectides a l’obra, Bergman retrata tres maneres d’entendre la vida, el teatre i les relacions humanes, i també com canvien les prioritats a mesura que passen els anys. "Al final de l'obra el director diu a l'actriu jove que ella no és la causa de la seva tristesa, sinó el fet que no pot sentir les campanes de l'Església. I és que arriba un moment a la vida en què el més important no són els sentiments, sinó les coses més absurdes", afirma Caba.

En una altra escena memorable el director i l’actriu jove recreen com hauria estat la seva vida si haguessin estat junts. Un cop més, Bergman mostra el teatre com a metàfora de la vida, la que hem viscut i la que ens hauria agradat viure.

Paraules clau: