Back to top

Un estudi de la URV demostra com els microplàstics són perjudicials per les cèl·lues

Les partícules de plàstic de la mida d’un micròmetre són presents literalment a tot arreu: als oceans, a l’aire, a la neu de l’Himàlaia i fins i tot en placentes humanes

Es calcula que, des dels anys cinquanta, s’han abocat als oceans més de 70 milions de tones de microplàstics a causa de processos de producció industrial. Aquests plàstics són ingerits per organismes aquàtics i humans a través de l’aigua, el menjar i l’aire que es respira. S’estima que la seva mida va de 0,1 micres a 5 mil·límetres.

Les partícules de plàstic de la mida d’un micròmetre són presents literalment a tot arreu: als oceans, a l’aire, a la neu de l’Himàlaia i fins i tot en placentes humanes. Pasta de dents, cremes solars, productes químics comuns o envasos també contenen plàstics. I encara que els estudis indiquen que el consum de microplàstics no condueix a la mort o intoxicació immediata o alimentària, sí que cada vegada hi ha més evidència dels seus efectes en les cèl·lules a escala molecular, que són difícils d’identificar de forma experimental.

En aquest context, Vladimir Baulin, físic i investigador del Departament de Química Física i Inorgànica de la URV, en col·laboració amb Jean-Baptiste Fleury, de la Universitat de Saarland (Alemanya), ha descobert en un estudi recent que els microplàstics poden desestabilitzar mecànicament les membranes lipídiques en adherir-s’hi i estrènyer-les.

L'estudi

El mètode teòric descriu com actuen exactament els microplàstics en les membranes cel·lulars. Quan el van posar a prova, aquest model va predir que cada partícula consumiria part de l’àrea de la membrana, fet que indueix que aquesta es contregui al voltant de les partícules de plàstic. Aquest efecte condueix inevitablement a un estirament mecànic de la membrana cel·lular.

Per confirmar la predicció del model, es va utilitzar la tècnica de microfluids en un model més simple que una membrana cel·lular humana, com són els glòbuls vermells, i es va mesurar la tensió d’aquestes membranes en contacte amb microplàstics. Els investigadors van descobrir que les partícules de plàstic mai no es mantenien estàtiques en les cèl·lules, sinó que es movien constantment per difusió contínua. Davant d’aquests resultats, els investigadors consideren que aquesta difusió és la causa del manteniment d’aquest efecte mecànic i impedeix la relaxació mecànica de la cèl·lula. Els investigadors apunten que aquesta prova experimental permet treure conclusions sobre la validesa general d’aquest mecanisme, que pot ser transferit a un gran nombre de cèl·lules o òrgans humans.

Paraules clau:

Notícies relacionades